Viatjat i llegit

L’enyorat Xavier Batalla era una persona viatjada i llegida. Per això, compartir converses amb ell mentre esperàvem que la conferència internacional de torn s’inaugurés era un plaer enorme. Israel, Xina, Sudàfrica, Iran o Nixon, Gorbachev, Thatcher, Moratinos… podien ser tema de debat entre col·legues que esperàvem què deia o què escrivia en Batalla sobre aquell fet concret de la política o de la diplomàcia del moment. Sí, teníem enveja sana! La seva trajectòria periodística és rigorosa i plena d’informacions que ens hauria agradat haver donat a nosaltres. Per a mi, en Xavier Batalla és el gran deixeble de l’estimat Jaime Arias. Les seves contribucions al periodisme són una inestimable aportació de saviesa, història, diplomàcia, política i exactitud. Tot un exemple a seguir.

Esther Molas
Periodista & Filòloga

Xavier Batalla va formar part durant molts anys del comité editorial de “La Vanguardia”. En aquestes reunions, en les que cada dimarts a primera hora es triaven els temes a tractar durant la setmana, el seu criteri era decisiu, particularment en temes de política internacional. Després, en Xavier s’encarregava d’escriure gairebé tots els editorials d’internacional. Els editorials son les peçes que expresen l’opinió del diari, i per tant no duen la firma de cap dels seus periodistes. Però en aquest que reproduim aquí, on es fa un anàlisi del que va passar a l’escena internacional el 2012, l’any en que va morir en Xavier, hi descobrim un acròstic que li ret homenatge. El va escriure un company seu, que ens l’ha enviat fent énfasi en que, com els altres editorials, no du firma, però expresa l’opinió -i en aquest cas, l’homenatge- de tot el diari.

LVG20121231-Editorial homenaje

Xavier no sólo era hombre de pensamiento, sino que ayudaba a pensar con sus escritos.

Pensaba lo que decía, y decía lo que pensaba; por eso, tantas veces escuchaba muy
atento y callaba…, y cuando hablaba ejercía maestría.

Xavier Batalla, lliçons d’un gran periodista

Roger Jiménez

CATALUNYA OBERTA , 18- 12-2012.

La mort de les persones amb qui hem tingut una estreta relació és molt més real, més palpable i també més dolorosa que la pròpia. Xavier Batalla deixa un buit afectiu insubstituïble i un llegat important al periodisme, que exercí i ensenyà amb autoritat i mestratge. Fa més de vint-i-cinc anys em va correspondre tractar amb ell la seva incorporació a La Vanguardia com a corresponsal a Londres on, coses de la vida, el vaig substituir el 1989. Recordo com si fos ara les llargues xerrades que vam tenir sobre el país i les seves gents, els centres vitals, les fonts informatives, els col·legues locals, els llibres i les publicacions periòdiques que em recomanà amb una tria selectiva i rigorosa. En Xavier em va presentar els responsables d’organismes públics i privats, els principals mitjans de comunicació, els portaveus polítics, representants diplomàtics…  Fins i tot vam assistir a una sessió parlamentària (eren temps de telèfon fix, de transports públics, de moltes targetes de visita i de molt caminar pels inacabables carrers de Londres sense Internet ni mòbils, que vindrien desprès). També vam viatjar a Escòcia i la república d’Irlanda i a Belfast en uns moments de gran tensió, amb les tropes angleses patrullant per Falls Road, on visitàrem la seu del Sinn Féin, braç polític de l’IRA.

No eren només visites de cortesia. Calia prendre consciència de la situació amb informació de primera mà, com també interpretacions vàlides. Per sobre de tot, em repetia el meu company i cicerone, s’ha de dedicar molta atenció a la societat, a com viu la gent normal i corrent perquè és la clau per entendre un país. Allò em va ensenyar la diferència entre seguir els esdeveniments des de la taula de l’oficina i al lloc on es produeixen. Xavier Batalla tenia molt clar que el periodista no és un agent passiu que observa la realitat i la comunica, que no s’ha de limitar a ser una politja de transmissió entre les fonts i els lectors, sinó una veu que ajuda a pensar la realitat, reconèixer les emocions i les tensions secretes d’aquesta realitat, entendre  el perquè, el per a què i el com de les coses amb l’enlluernament de qui les veu per primera vegada. Era un gran analista i una excel·lent persona, tot un gentleman que, m’agrada pensar, descansa i observa ara un món que està més enllà de la tomba.

 Roger Jiménez 

Batalla nos intentó enseñar a analizar la actualidad de manera más pausada. Le gustaba buscar en la Historia las razones de lo que estaba sucediendo, algo que a mí como apasionado del pasado debo reconocer que me cautivó. Recuerdo su primera clase citando a Tucídides, recordando como narró el cambio de un nuevo orden con la Guerra del Peloponeso entre Esparta y Atenas.

…En algunos descansos, aprovechaba para hablar con él y comentar más aspectos históricos. Recuerdo conversaciones valorando la paz de Utretch, la guerra franco-prusiana, el papel de EEUU en operaciones de paz de la ONU.

Era metòdic, treballador, disciplinat… Tothom el veia com un gentleman i recordava el seu pas per Londres per explicar la llegenda… Després, a la feina, sempre m’agradava parlar amb ell de les coses que passaven al món, a Espanya i a Catalunya (i de futbol), i la seva mirada irònica i crítica sempre m’aportava un punt de vista savi sobre la realitat. Ideològicament, em sentia molt proper, sempre més partidari de la concòrdia que de l’enfrontament..