Xavier Batalla va començar a exercir la professió de periodista als anys setanta del segle passat. L’ofici de periodista, com a ell li agradava anomenar-lo. Anys més tard, ja a les portes de la mort, el seus companys el van distingir atorgant-li el premi que porta precisament aquest nom: Ofici de Periodista.
En paraules de Rafael Jorba, “Xavier Batalla fou un periodista amb ofici. El rigor i l’objectivitat no eren en el seu cas el resultat d’una declaració de principis que després es dissol en la pràctica quotidiana, sinó just el contrari: eren el fruit d’un treball metòdic, que es renovava dia a dia, i d’un reciclatge professional constant”.
La generació de periodistes de la qual formava part va viure el final d’una època en la qual no existia la llibertat d’expressió. El periodisme de principis dels anys setanta estava sotmès als paranys temibles de la Llei de Premsa del ministre Fraga (1966), en la qual, la voluntària “consulta prèvia” era un eufemisme per amagar una censura de fet, com en els temps més durs de la dictadura. Ells van prendre el relleu d’una premsa polititzada i mediatitzada escrita al dictat del règim, reclamant l’exercici d’un periodisme lliure de censures i imposicions.
Amb la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, s’inicia la transició política cap a la democràcia. Una transició que va suposar una “fractura generacional” al món de la premsa i que va tenir com a conseqüència que alguns periodistes d’aquesta generació, encara molt joves, passessin a ocupar càrrecs de responsabilitat als mitjans que van aparèixer en els primers anys de la democràcia.
Simultàniament, a algunes redaccions dels diaris ja existents també es duia a terme una lluita aferrissada en defensa de les llibertats. El cas del Diari de Barcelona, més conegut com a “El Brusi”, on es va viure un conflicte de més de sis mesos de durada, n’és un exemple.
Casualment, una de les fotografies que es va convertir en una icona de la transició, feta per la fotògrafa Pilar Aymerich durant una manifestació de periodistes en defensa de la llibertat d’expressió el 18 de març de 1976 i publicada a la desapareguda revista Triunfo, mostra Xavier Batalla en primer pla, com si es tractés del representant d’aquesta generació de periodistes.
Tal com afirma Lluís Foix, però, Batalla “no era un periodista dels d’abans sinó un professional molt actual, molt documentat, amb arxius ordenats amb metòdica perfecció”.
Xavier Batalla es va iniciar en l’ofici de periodista quan acabava una època dominada per l’obscurantisme i s’il·luminava una altra en què el periodisme tractava de guanyar-se la credibilitat amb lluita, esforç i dedicació. I se n’ha anat quan tot allò que es va construir es troba a punt de desaparèixer.
La seva vida professional ha transcorregut al llarg de la transició política a Espanya i va acabar quan “l’edifici (de la transició) sembla a prop del col·lapse(…) i de nou es veu afectada la matèria prima del periodisme: la credibilitat.”
Tal com senyala Pere Rusiñol en el llibre que recull diverses cròniques de la revista Mongòlia sobre la crisi de la premsa a Espanya, la causa d’aquesta crisi –contràriament al que molts preconitzen- no són les noves tecnologies, que poden acabar sent el refugi de la premsa independent, sinó el brutal endeutament de les empreses periodístiques que las ha situat en mans dels bancs o de les subvencions governamentals.
El pas dels antics editors de diaris a grans grups de comunicació, en part degut a la liberalització de les llicències de televisions privades, ha desencadenat un seguit d’EROs en els què Pere Rusiñol hi veu intencions més quirúrgiques que econòmiques, acomiadant periodistes veterans perquè son “la memòria del què el periodisme havia estat en un temps no gaire llunyà”.
El propi Xavier Batalla va ser acomiadat de La Vanguardia el juny de 2012 a causa de la seva malaltia. Una malaltia que li havia privat de la capacitat de comunicar-se, però no de la raó ni de las seva portentosa memòria.