El primer diari en què va treballar va ser El Correo Catalán, rotatiu fundat el 1876 amb orígens carlins però que va canviar de nom i tendència política diverses vegades al llarg de la seva història.

A partir de 1958, amb Andreu Roselló i Manel Ibáñez Escofet al capdavant, es va convertir en una publicació que defensava el catalanisme moderat, els anys seixanta el van modernitzar els grans empresaris cotoners i el 1974 el consell d’administració va passar a mans de Jordi Pujol i, per tant, de Convergència Democràtica de Catalunya. El diari va desaparèixer definitivament el 1985.

“A partir de 1960, els representants del sector industrial cotoner de Catalunya, que havia esdevingut majoritari en el consell d’administració d’El Correo Catalán, va promoure millores decisives en les diverses seccions del diari. “Opinió”, “Comarques” i “Local” van ser, si no recordo malament, les primeres a transformar-se, mentre que s’ajornava una i altra vegada la intervenció a “Internacional”, un àmbit en el qual el periòdic no s’havia considerat mai especialment competitiu. És per això que l’ingrés de Xavier Batalla a la redacció d’El Correo el 1972, es valorà com la conquesta de la darrera trinxera de cara al rejoveniment del diari. Des de la meva àrea de Cultura, acostumada a xafardejar sobre les interioritats de la casa, de seguida es va veure que l’estil rigorós i reflexiu de Batalla, auxiliat, ja aleshores, per un aparell documental molt ben estructurat, del qual ell mateix s’havia dotat- i que més d’una vegada em mostrà amb orgull-, contribuiria decisivament al rellançament d’Internacional i a la solidesa i prestigi de la secció.

“Per aquesta època i gràcies a un atzar afortunat, vaig tenir l’oportunitat de visitar Cuba i de participar acompanyat de Xavier Batalla, en l’anomenada Brigada Internacional “José Martí” integrada per universitaris i professionals de tota l’Europa occidental. D’Espanya, que hi era convidada per primera vegada, hi anà gent de Barcelona, de Madrid i del País Basc. Era el mes de setembre de 1974 i al marge de l’interès per tot el que vam veure i escoltar, les cinc setmanes de convivència amb el company del diari, em confirmà la seva talla intel·lectual i un sentit crític molt acurat del qual ja havia donat mostres en el Grup Democràtic de Periodistes. Sobre el terreny, les seves anàlisis sobre la desastrosa situació econòmica i política de Cuba i les febleses i contradiccions del règim castrista, van fer molt profitós el viatge. De les incipients virtuts diplomàtiques de l’enyorat amic me n’il·lustrà una conferència que vam dictar a uns quadres subalterns del Partit Comunista- els encarregats que els “brigadistes” no tinguéssim gaires hores lliures. Després d’una lleugera exposició meva, a tall de “teloner”, sobre el panorama social i cultural de Catalunya, Batalla parlà d’Espanya i Portugal, on feia pocs mesos de la “Revolució dels Clavells”, per blasmar, amb tanta contundència com habilitat, les dictadures i les seves desastroses conseqüències. De les experiències del viatge vam publicar plegats, una sèrie de reportatges al Correo. Tot i que ja sospitàvem la inutilitat de la nostra demanda, ens enduguérem de l’estada a Cuba la frustració per no haver pogut entrevistar Fidel Castro, com vam sol·licitar per tots els mitjans possibles, i malgrat el qüestionari que ens van suggerir de preparar.”

“Després de la mort de Franco, El Correo no va saber estar a l’altura de les possibilitats que s’obria a un periodisme en llibertat i Xavier Batalla deixà el diari per ingressar al Brusi i més endavant a El País. La nostra amistat, però, mai no es va afeblir, i m’alegrà de la seva entrada a La Vanguardia el 1986, un any després que jo comencés a col·laborar-hi, i on, de ben segur, esdevindria l’especialista en informació internacional amb més prestigi i autoritat del país”. (Joan-Anton Benach)

“Batalla, que era un home seriós i conseqüent, gens donat a les emocions poc fonamentades, va valorar sempre la rellevància que per a El Correo Catalán tenia la figura del director Andreu Rosselló, que sempre es va trobar una mica desdibuixat per la capacitat comunicativa d’Ibáñez Escofet, sobretot entre un sector de periodistes joves.”

“I va ser a El Correo on Batalla va ser testimoni per primera vegada dels conflictes que genera la confluència entre els mitjans de comunicació i la política, arran de la compra del diari per part de Jordi Pujol”. (Xavier Roig)

Batalla va entrar l’any 1972 com a redactor de la secció d’internacional. Malgrat la precarietat econòmica dels mitjans d’aquella època, l’equip format per Jordi Daroca com a cap de secció, Albert Garrido, Xavier Batalla i, posteriorment, Miguel Ángel Bastenier, van aconseguir crear una secció digna de competir amb la de diaris amb molts més recursos. L’entusiasme, les hores dedicades al treball de documentació que, a falta de corresponsals, era coberta escoltant la BBC o La Voz de América i la seva insistència en remarcar la importància de la informació internacional, van aconseguir que el diari accedís a enviar els seus redactors a cobrir diversos esdeveniments internacionals. És el cas de la Conferència sobre la Seguretat i Cooperació a Europa, a Hèlsinki, on Batalla va cobrir la decisiva sessió del 30 de juliol a l’1 d’agost de 1975 entre els Estats Units, el Canadà, la Unió Soviètica i tots els països europeus, incloent-t’hi Turquia i amb l’excepció d’Albània i Andorra. Aquesta cimera va significar el punt de partida de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), per tal de posar fi a les friccions provocades per la guerra freda.

Batalla també va ser testimoni del naixement del compromís històric italià promogut per Enrico Berlinguer, secretari general de PCI (Partit Comunista Italià), que proposava la unió de tots el partits polítics nacionals en un govern d’emergència per pal·liar la crisi que vivia la Itàlia dels anys setanta. Va cobrir les eleccions de juny de l’any 1976 en les què el PCI va alçar-se com a segona força a poca distància de la Democràcia Cristiana i molt per sobre de la resta de partits. El compromís històric mai no va arribar a establir-se sobretot a causa del segrest i assassinat el maig de 1978 d’Aldo Moro, aleshores primer ministre i president de la Democràcia Cristiana, per les Brigades Roges, malgrat que la maçoneria i de la CIA americana també eren sota sospita.

Un any més tard es va oficialitzar l’eurocomunisme, moviment caracteritzat pel seu rebuig al model comunista soviètic i l’acceptació del model democràtic i el multipartidisme, amb la reunió a Madrid dels líders dels partits comunistes de França, Georges Marchais, d’Espanya, Santiago Carrillo, i l’italià Enrico Berlinguer.

La convulsa situació a l’Amèrica Llatina i el cop d’estat de març de 1976 a l’Argentina van portar Xavier Batalla a centrar les seves cròniques en aquella àrea, així com en els veïns de l’Amèrica del Nord, els Estats Units i el Canadà, els quals va visitar l’any 1972 cobrint les eleccions d’ambdós països, amb el triomf de Richard Nixon sobre George McGovern als Estats Units i del Partit Liberal de Pierre Eliot Trudeau al Canadà. El 1976 va tornar als Estats Units on va ser testimoni de la victòria del demòcrata Jimmy Carter sobre Gerald Ford, sense deixar de banda el seguiment que va fer del escàndol del Watergate el qual va suposar la fi de la carrera política de Richard Nixon.

Alguns d’aquests viatges no van ser finançats pel diari, sinó que els va pagar de la seva butxaca i a costa de dies de vacances, sentint-se recompensat pel fet d’haver pogut ser testimoni de l’actualitat d’aquell moment i privilegiat per haver pogut deixar-ne constància en les seves cròniques.

Aquest és un fet que es repetiria al llarg de la seva carrera. Aprofitava les vacances per viatjar i no ho feia com a un turista qualsevol. Sempre entrevistava personatges destacats per aprofundir en la problemàtica del país, parlava amb la seva gent, buscava la cara menys amable del llocs que visitava per tal d’entendre millor la realitat que l’envoltava. En tornar, sempre tenia prou material per escriure algun article.