La Vanguardia

L’octubre de 1986, La Vanguardia va fer una oferta que Batalla no podia rebutjar: la corresponsalia a Londres. Va deixar la sots-direcció del diari més influent del moment i va enviar la seva primera crònica des de Londres el 25 d’octubre d’aquell any: la ruptura de relacions diplomàtiques del Regne Unit amb Síria. Aquell mateix dia s’anunciava al diari el seu nomenament com a corresponsal.

“Xavier Batalla va tenir molts dubtes, molts, abans de prendre la decisió d’acceptar la proposta de La Vanguardia de cobrir la seva corresponsalia a Londres. Era molt conscient del que guanyava i del que podia perdre. Tenia clar que El País era un diari professionalment més atractiu i coneixia les limitacions de La Vanguardia. Però sabia que en la situació concreta d’aquell moment li seria molt difícil aconseguir una posició semblant a El País si no passava per una prèvia major integració en el nucli de Madrid. I Batalla no volia perdre la connexió amb Barcelona.

Londres l’apassionava i, encara més, el món informatiu britànic. Es va plantejar des del primer moment exercir de corresponsal com ell creia que s’havia de fer, és a dir, aconseguint un accés a fonts directes i evitant la fórmula bastant tradicional i bastant comuna del periodista que des de casa i en pijama es limita a alimentar-se còmodament de la immensa font que a Londres suposen els diaris, les televisions i les ràdios.

En conseqüència, va lligar uns contactes estables amb el Foreign Office, es va imposar seguir totes les conferències de premsa, va connectar amb periodistes destacats i va establir unes relacions operatives amb els seus companys de El País, amb els portaveus de l’ambaixada espanyola (Miguel De Santiago) i amb persones clau dels think tanks i royal societies. La seva preocupació era situar-se al mateix nivell d’informació que qualsevol periodista britànic. “(Xavier Roig)

Eren èpoques en què no hi havia Internet, ni telèfons mòbils ni, acabat d’arribar, pràcticament ni telèfon fix. Les cròniques s’enviaven des d’un enorme i primitiu ordinador Olivetti connectat per via telefònica amb el sistema de La Vanguardia i que va carregar personalment des de Barcelona causant alguns problemes a la duana britànica.

No hi havia whats app, ni tablets ni res semblant. L’avenç més destacat era el teletext. Tot s’havia de cobrir en persona: els briefings del Foreing Office, els esdeveniments de l’Ulster, l’explosió d’una canonada de gas a Escòcia, l’enfonsament d’un ferry al canal de la Mànega, entre moltes altres històries. Havia d’estar pendent dels informatius de la BBC, del teletext, de les agències de noticies, de la ràdio, dels diaris locals, del carrer.

Per a ell, no existien ni els caps de setmana ni els dies de festa ni cap activitat que l’impedís seguir qualsevol possible notícia, estant sempre de guàrdia. Sovint enviava les cròniques per telèfon, dictant-les des d’una cabina telefònica.

La corresponsalia ocupava un diminut despatx en un vell edifici de Bouverie Street, una travessia de la mítica Fleet Street on encara mantenien la seva seu alguns dels grans rotatius de Londres. L’edifici estava ocupat per agències informatives i diversos corresponsals d’altres diaris de diferents països. Va ser enderrocat l’any 1988 i a partir d’aquell moment va haver de transmetre les cròniques des del seu domicili.

Durant la seva etapa com a corresponsal va cobrir temes molt diversos. Van ser els últims anys de Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit des de 1979 fins el 1990, any en què va renunciar al càrrec i al lideratge del partit conservador arran d’una crisi dins del seu propi partit per la seva creixent impopularitat a causa de les seves polítiques de privatitzacions i la discrepància amb alguns dels seus correligionaris respecte la Comunitat Europea. Finalment, Thatcher va ser substituïda per John Major.

El conflicte d’Irlanda del Nord estava encara candent i es van produir esdeveniments de cabdal importància, com ara el tiroteig que es va produir al cementiri de Milltown, el març de 1988, durant l’enterrament de tres membres de l’IRA assassinats a Gibraltar, que el Xavier va poder cobrir in situ. Dos dies més tard, dos soldats britànics de paisà van ser linxats per la multitud en trobar-se en mig de la comitiva fúnebre per un membre de l’IRA que va resultar mort al tiroteig del cementiri .

Durant la seva corresponsalia a Londres, també va poder realitzar nombrosos viatges a països membres o ex membres de la Commonwealth com el Pakistan, l’Índia, Irlanda, Sud-àfrica o Zimbabwe.

El seu successor, Roger Jiménez va dir d’ell:

“La mort de les persones amb qui hem tingut una estreta relació és molt més real, més palpable i també més dolorosa que la pròpia. Xavier Batalla deixa un buit afectiu insubstituïble i un llegat important al periodisme, que exercí i ensenyà amb autoritat i mestratge. Fa més de vint-i-cinc anys em va correspondre tractar amb ell la seva incorporació a La Vanguardia com a corresponsal a Londres on, coses de la vida, el vaig substituir el 1989. Recordo com si fos ara les llargues xerrades que vam tenir sobre el país i les seves gents, els centres vitals, les fonts informatives, els col·legues locals, els llibres i les publicacions periòdiques que em recomanà amb una tria selectiva i rigorosa. En Xavier em va presentar els responsables d’organismes públics i privats, els principals mitjans de comunicació, els portaveus polítics, representants diplomàtics… Fins i tot vam assistir a una sessió parlamentària (eren temps de telèfon fix, de transports públics, de moltes targetes de visita i de molt caminar pels inacabables carrers de Londres sense Internet ni mòbils, que vindrien desprès). També vam viatjar a Escòcia i la república d’Irlanda i a Belfast en uns moments de gran tensió, amb les tropes angleses patrullant per Falls Road, on visitàrem la seu del Sinn Féin, braç polític de l’IRA.

No eren només visites de cortesia. Calia prendre consciència de la situació amb informació de primera mà, com també interpretacions vàlides. Per sobre de tot, em repetia el meu company i cicerone, s’ha de dedicar molta atenció a la societat, a com viu la gent normal i corrent perquè és la clau per entendre un país. Allò em va ensenyar la diferència entre seguir els esdeveniments des de la taula de l’oficina i al lloc on es produeixen. Xavier Batalla tenia molt clar que el periodista no és un agent passiu que observa la realitat i la comunica, que no s’ha de limitar a ser una politja de transmissió entre les fonts i els lectors, sinó una veu que ajuda a pensar la realitat, reconèixer les emocions i les tensions secretes d’aquesta realitat, entendre el perquè, el per a què i el com de les coses amb l’enlluernament de qui les veu per primera vegada. Era un gran analista i una excel·lent persona, tot un gentleman que, m’agrada pensar, descansa i observa ara un món que està més enllà de la tomba”.[1]

[1] Roger Jiménez, “Xavier Batalla, lliçons d’un gran periodista”, Catalunya Oberta ,18 de desembre de 2012.

En tornar de Londres es va reincorporar a la redacció sota el càrrec de corresponsal diplomàtic, una figura inèdita a la premsa espanyola. Els primers van ser anys de molts viatges i moltes entrevistes amb diverses personalitats del món de la política i del món acadèmic. Helmut Schmidt, Margaret Thatcher, Winnie Mandela, Mangosuthu Butehelezi, Frederik De Klerk, Yasser Arafat, Turgut Özal, Süleyman Demirel, Javier Pérez de Cuellar, David Owen, Tony Benn, Arthur Schlesinger Jr., Paul Nitze, Norman Schwarzkopf , Javier Solana…

Va acompanyar diversos ministres espanyols d’Afers Exteriors en alguns dels seus viatges i també al president Aznar en una de les seves gires per diversos països. Va participar en diverses cimeres i simposis. En Xavier va visitar, per raons professionals, més de 70 països.

A partir de l’any 2000, els viatges van ser cada cop menys freqüents. La raó l’explica molt bé un dels seus companys: “Va haver-hi una època en la què Xavier Batalla va poder viatjar força. El fet que la direcció de La Vanguardia entre els anys 2000 i 2013 hagués estat tant adversa als seus plantejaments professionals (per raons que res tenen a veure amb el periodisme) va privar-li d’aquesta eina fonamental per conèixer el món sobre el què has d’escriure. Això hagués estat un cop mortal per la majoria de periodistes. Però Xavier Batalla tenia recursos suficients. El seu periodisme, privat d’aquest contacte directe amb la realitat fora de les nostres fronteres, es va tornar més intel·lectual.

Molts vegades, potser més de les que ell hagués volgut, aquestes columnes feien referència a temes històrics. Re-interpretar la història per treure conclusions sobre el present, és una tasca d’anàlisi molt necessària. Cal un coneixement molt ampli del passat i una visió molt acurada del present. Però jo crec que si hagués pogut viatjar més, la proporció de les columnes històriques hauria baixat.”

Malgrat que la seva feina era atípica dins les redaccions habituals dels diaris espanyols, el Xavier sempre va mantenir bona relació amb la redacció, especialment, i per raons òbvies, amb la secció d’Internacional. Durant molt temps, va fer guàrdies de cap de setmana com qualsevol altre, encara que estava fora dels esquemes de qualsevol secció. També va fer d’editorialista, especialitzat sobretot en els temes d’àmbit internacional.

“A més de corresponsal a Londres, on va forjar la seva devoció per l’escola del periodisme anglosaxó en plena revolució conservadora de Margaret Thatcher, Batalla va desplegar la seva autoritat moral i el seu zel professional en les seves múltiples funcions com a corresponsal diplomàtic, editorialista i articulista de La Vanguardia, on va crear i va dirigir fins a la seva desaparició un dels seus productes estrella: La Vanguardia Dossier, publicació sense precedents en el periodisme espanyol sobre els grans temes d’abast mundial. La col·lecció dóna fe de la seva enorme erudició i de la seva agenda de relacions i contactes en els centres d’influència de mig món.

La seva devoció per la història com a instrument per entendre i explicar el present caracteritza la seva trajectòria com a analista dels esdeveniments de l’últim terç del segle XX i la nova era inaugurada amb la caiguda de l’imperi soviètic, els atemptats a les Torres Bessones i, en fi, la Gran Recessió després de la caiguda de Lehman Brothers. Pocs periodistes de la seva generació tenien la visió i capacitat per accedir a instàncies i personalitats de dimensió mundial, des de l’influent historiador i crític social nord-americà Arthur M. Schlesinger fins l’antic president turc Turgut Özal, entre molts altres. La seva atenció permanent a la política de les principals potències i els grans escenaris de conflicte era compatible amb el seguiment d’altres països emergents com el Canadà o Sud-àfrica, dos dels seus destins preferits en la seva àmplia agenda de viatges com a corresponsal diplomàtic o enviat especial en zones d’actualitat extrema”.

El “Diario del conflicto” es el título de un conjunto de columnas publicadas entre el 8 de octubre de 2001 y el 3 de mayo de 2003 en las que Batalla hizo un seguimiento del día a día de las guerras de Afganistán e Irak.

Una selección de dichas columnas fueron recogidas en un libro[1] en el que, además de constituir la crónica de los tres meses que duró el conflicto, se analizan las consecuencias que el ataque a las Torres Gemelas de Nueva York el 11 de septiembre de 2001 tuvo para Estados Unidos y para el mundo.

En palabras del autor, “La introducción y el epílogo que acompañan a los artículos tampoco pretenden ser trabajos académicos, pero me han brindado la posibilidad de exponer una serie de ideas sobre los paradigmas de las relaciones internacionales que resultarán familiares a los alumnos de la Facultad de Periodismo de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona.”[2]

“Para el autor, “Estados Unidos empezó la guerra siendo multilateralista, pero los hechos demuestran que actúa unilateralmente. Es evidente que EE.UU. es un estado protomundial, que ha salido todavía más poderoso de la crisis provocada por el 11-S. Dice que es un activo defensor de la democracia, sin embargo, en la práctica no quiere ningún experimento democrático en Oriente Medio””.[3]

El “Diario del conflicto” le valió el premio Ciutat de Barcelona de Periodismo de 2001.

[1] “Afganistán. La guerra del siglo XXI”. Xavier Batalla.Plaza y Janés Editores. Debolsillo. Abril, 2002
[2] “Afganistán. La guerra del siglo XXI”, pg.15
[3] La Vanguardia, 17/04/2002, pág. 35

L’any 2003 va començar a publicar La Nueva Agenda, una secció fixa els dissabtes que aviat va atraure molts seguidors. Batalla analitzava temes d’actualitat internacional amb rigor i, alhora, d’una forma pedagògica. S’acompanyava d’infografies que servien per entendre de manera gràfica la informació que hi donava.

“Yo siempre leía sus artículos, tanto los diarios de las guerras de Irak y Afganistán, como sus columnas dominicales y, sobre todo, la extraordinaria pieza que publicaba cada sábado con el epígrafe de La nueva agenda. De sus artículos, aparte del rigor ya mencionado, siempre me llamó la atención su erudición, su minuciosidad, su perfeccionismo, su redacción clara y sus toques de ironía, con la que, a veces, aproximaba sus textos a realidades más cercanas como la catalana o la española.

Era un enamorado de la información internacional, uno de los mejores, si no el mejor, comentaristas de Internacional de la prensa española. “Yo escribo de cosas muy raras, como Pakistán y cosas así…”, solía decir, con ironía, cuando comentábamos temas conflictivos de Cataluña o del conjunto de España que habían causado algún problema en el diario.

La erudición de Xavier se expresaba en sus conocimientos históricos y en la cantidad de fuentes (libros, artículos, referencias de páginas web, etcétera) que citaba especialmente en su pieza de los sábados, muchos de ellos no publicados en España.

Su perfeccionismo se manifestaba en sus peleas verbales con los infografistas que ilustraban sus textos, que le enervaban por sus errores y por su falta de conocimientos. Y también en el control de calidad que ejercía sobre la edición final de sus columnas. En un viaje que hicimos juntos a Biarritz en 2010, descubrí que, aunque no tuviera que escribir, se llevaba el ordenador portátil para vigilar la edición y cierre de su columna porque no se fiaba de los editores de La Vanguardia. Como a él le ocurrió, yo también observé en sus últimos textos alguna errata, cosa insólita, y solo cuando me enteré de su enfermedad comprendí a qué se debía”. (José Antonio Sorolla)

Bona part d’aquestes “agendes” quedarà recollida en un llibre de propera edició que va redactar estant ja malalt i on explica com es desenvolupaven els esdeveniments mundials en funció de la manera d’interpretar el món que tenien els seus protagonistes, si ho feien bé des d’una òptica idealista o realista, un dels postulats més recurrents al llarg de la seva carrera. L’última “Nueva Agenda” es va publicar el 24 de setembre de 2011 i parlava del conflicte entre Israel i Palestina.

Vanguardia Dossier és una publicació trimestral sobre temes monogràfics d’actualitat internacional. El primer número, dedicat a l’Islam va veure la llum el març de 2002.

“Una de las tareas principales del estudioso de la sociedad internacional no es juzgar, sino comprender. Con este objetivo nace Vanguardia Dossier, un foro de reflexión sobre el mundo actual, tanto en la vertiente cultural como en la económica y política.

En el curso de la historia ha habido un buen número de sociedades internacionales. En el siglo VI a.C., en Asia Menor y el nordeste de África ya hubo una sociedad dominada por el imperio babilónico y meda. En nuestra época, el mundo entero forma una sociedad internacional que es resultado de un proceso de desintegración, expansión y centralización del poder cuyo origen está en Europa, exportadora de la idea del Estado nacional como organización política.

El estudio de las relaciones internacionales ha sufrido en los últimos decenios una significativa transformación por varias razones. En primer lugar, porque el cambio tecnológico ha modificado la actividad internacional, haciéndola más compleja e interdependiente o, en definitiva, de carácter global. Segundo, porque esta actividad ha dejado de ser patrimonio exclusivo de los estados nacionales: un amplio abanico de actores no estatales -algunos de carácter supranacional- han empezado a tener un protagonismo con consecuencias significativas. Tercero, porque la proliferación de actores y la creciente complejidad de sus interacciones han tenido, paralelamente a la utilización de la fuerza militar, un incremento de la dimensión económica de la interactividad global. Y cuarto, porque la globalización ha subrayado la importancia de otros actores que, como las organizaciones no gubernamentales, intervienen ya en los asuntos internacionales.

El campo de las relaciones internacionales y sus objetivos son el conocimiento de su evolución y su estructura, los individuos y grupos protagonistas, sus culturas y religiones, los tipos de conducta en el medio internacional, las fuerzas que operan en este escenario y la configuración de los posibles escenarios futuros. Ésta es la ambición con la que aparece Vanguardia Dossier, una publicación que pretende ser un espacio para el debate de la sociedad de la posguerra fría.

La idea de que los atentados terroristas contra Nueva York y Washington del 11 de septiembre han inaugurado otra era es una de las interpretaciones que mayor consenso suscita entre actores y espectadores de las relaciones internacionales. Pero el 11 de septiembre no fue el primer intercambio de un choque de civilizaciones. El 11 de septiembre hunde sus raíces en Oriente Medio, que es un conflicto de conflictos. Por eso el primer número de Vanguardia Dossier lo hemos dedicado, tanto desde la perspectiva cultural como política, al islam y su futuro”.[1]

L’any 2012, quan la publicació va complir 10 anys, va ser reconeguda amb el premi Salvador de Madariaga, guardó que concedeix la Asociación de Periodistas Europeos, i que va recaure en la persona del seu director. Només Alfredo Abián va recordar, en aquell moment, el paper de Xavier Batalla a Vanguardia Dossier.

“Hasta ahora, sólo un periodista de La Vanguardia había recibido el galardón: nuestro querido corresponsal diplomático Xavier Batalla. Ayer le tocó el turno a nuestro amigo Álex Rodríguez, director adjunto del diario. Él y Batalla llevan el timón de Vanguardia Dossier, la revista de análisis internacional del Grupo Godó y cuya consejera editorial es Ana Godó. “[2]

[1] Xavier Batalla, Editorial de Vanguardia Dossier nº1, Abril-Junio de 2002

[2] Alfredo Abián, “El bateador Álex”, La Vanguardia, 27 de març de2012